CAPÍTOL 13:
Es van establir allà i van construir una cabanya amb sorra i
canyes. Era dura la vida allà, per començar havien de vigilar que ningú robés
material de la seva cabanya. No tenien menjar i amb sort menjaven pa que un
camió repartia amb molt menyspreu. Tot i això, contra l'horror, l'humor. A la
seva cabanya li posen de sobrenom "La Mansió". La Carmeta es trobà a
la seva veïna, la Salut, que havia aprimat molt de la gana que estava passat,
com tots, per la maleïda guerra.
CAPÍTOL 14:
Eren a la platja d'Argelers, França. La Carmeta estava una
mica més animada amb la Salut, tenia una dona que la pot escoltar i aconsellar.
Les seves preocupacions principals foren: en Tian, en Cisco i el seu futur, la
petita que portava a la panxa. No tenia gaires esperançes, ja que en Tian era
malalt, en Cisco al front i cada dia morien nadons al camp. En Tòfol no es
sentia estimat per la seva mare, no sentia orgull per ell. Un dia en Tòfol
salvà a un nen (Jordi) d'un germande que l'estava apallissant. Des d'aquell
moment es van fer inseparables, ells i en Jofre el cosí d'en Jordi.
CAPÍTOL 15:
Continuaven al camp. La feina de la Salut era donar ànims a
la Carmeta però era impossible. En Sebastià intentà fugir per anar a buscar uns
metges que poguessin atendre a la Carmeta. L'enxamparen i el deixaren despullat
durant tota la nit a l'aire lliure, en un forat. Aquell va ser un càstig molt
dur, exemplar per qui vulgui escapar.
CAPÍTOL 16:
1 d'abril de 1939: Franco guanyà la guerra. En
Sebastià explicà com va aconseguir fugir i com el van trobar i tornar al camp.
Després del càstig que li fan passar va quedar malalt per sempre. Va agafar
molt fred aquella nit. En Jordi i en Jofre animaren al Tòfol perquè escrigués
una carta al seu germà Tian. Ell estava molt trist, ja que havien perdut la
guerra i no creia que el seu pare fos viu, no tenia esperances. Quan va a
escriure la carta es trobà com per miracle a la seva carbonet, la Maria.
S'abraçaren, fou un moment molt emotiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada