CAPÍTOL 9:
Arribava el nadal. El pare no hi era i l'ambient era trist.
La seva butaca no l'ocupava ningú. En Sebastià, un company d'en Cisco al front,
els visità. El seu aspecte era deplorable. Els comunicà que en Cisco estava bé
i que no volia tornar, ja que preferia seguir al front.
Temps després, tornà a visitar-los, i aquesta vegada, els
comunicà que en Cisco volia que fugissin, ja que eren rojos (republicans) i
estaven en perill. El pla era que en Sebastià els guiaria i els protegiria.
Quan la guerra acabés en Cisco es retrobaria amb ells.
CAPÍTOL 10:
Amb els dos AntoniOs i en Sebastià, els dos bessons i la
Carmeta començaren "l'aventura". Van aconseguir un cotxe però aviat
els deixà de servir, ja que era molt bell i s'espatllà. Van caminar fins a la
nit, i es van refugiar en una cova per dormir. L'endemà, van agafar un camí que
els va portar a l'Empordà, al mas dels avis. Allí van menjar bé i es
recuperaren del llarg viatge. Com que en Tian empitjorà es quedà allà i se
separà de la seva família.
Per a acomiadar-se del seu bessó, en Tian, escrigué un poema
per a en Tòfol i el titulà: Ara que estem junts.
CAPÍTOL 11:
Continuaren caminant. Sentien les bombes i els avions, però
com que ells anaven per boscos i camins desconeguts on no podien arribar
aquests perills. Durant el camí, en Tòfol volia fer-se amic d'un nen que
portava a coll un home anomenat Paco, però ell no donà cap tipus de resposta.
La mare estava demacrada. Tenia els cabells blancs i arrugues. Es preocupà molt
per la seva panxa i això en Tòfol no ho entenia. En Sebastià i en Paco cavaven
plegats un forat on posaren a la pobre víctima d'aquell espantós exili, és a
dir, el nen. Tot plegat és molt trist: han de fugir, en Tòfol presència el seu
primer mort i la mare trista i angoixada perquè no té al seu nen, en Tian.
CAPÍTOL 12:
Continuaren caminant fins a creuar la frontera i arribar a
França. Ells pensaren que havien arribat a la salvació, però en comptes d'això,
és trobaran amb uns homes molt fort, africans que els conduïren a un camp de
refugiats a una platja d'Argelers. Una platja que esgarrifava. Feia molt de
vent i fred, i hi havia tanta gent apilada en aquell indret que es pensaren que
no hi cabrien. No era una platja per anar de vacances precisament. La mare
confessà que estava embarassada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada